Un dia en la vida de… l’Homo heidelbergensis


Laura Gabaldón, Àlex Gonzàlez i Andrea Moralo, ens narren una jornada en la vida de l’Homo heidelbergensis

LAURA GABALDON

Avui és un dia important: celebrem un ritual en honor al déu del foc. Visc amb una tribu nombrosa, contant-me a mi i al meu nounat fill, trenta-nou. Doncs avui, tots nosaltres, com cada any, celebrem una festa amb les tribus més properes i fem un bon festí. Les dones cuinen els petits animals que cacem, a més d’ous i unes plantes molt sabroses.

A més d’honorar l’arribada del foc, commemorem a les persones grans i recordem als difunts, enterrats en una cova decorada. El nostre cap, Mauer, el més gran de tots, té 45 anys, i ens explica històries plenes de sabiduria. Tots nosaltres li ajudem a menjar, ja que no li queden dents. Formem un grup molt unit, encara que la majoria som descendents d’uns d’altres tribus.

Però la nostra vertadera ascendència prové d’un lloc anomenat Heidelberg, un lloc desconegut per a tots. Diuen que ens assemblem als nostres avantpassats, que anem evolucionant i que al cap d’un temps, una millor espècie ens substituirà. Jo no acabo de creure-m’ho, ja que no és possible arribar fins a l’homo perfecte.

Nosaltres, segons Mauer, vivim en una zona que es diu Atapuerca. Aquí fa molt de fred, per això vestim amb pells d’animals i vivim en cabanes de fusta i en petites coves. Hem desenvolupat estris per a caçar i fabricar roba, i estem treballant en una llança per a millorar les nostres tècniques i preparem noves estratègies.

Si parlem del nostre físic, som grans i robustos, amb les mandíbules sortints i gran obertura nasal. Els homes som més alts i forts que les dones, encara que elles poden arribar a ser més hàbils.

El seu embaràs dura uns nou mesos. És molt perillós, perquè moltes moren durant el part, com per exemple la meva dona. Ara m’he quedat sol cuidant el meu fill, però la veritat és que tots m’estan ajudant molt. Està una mica dèbil, ja que no està alletat perquè cap altre dona ha donat a llum des de fa temps. Hi ha una dona que està embarassada, hi amb sort, quan ella tingui el nadó, podrà alimentar al meu fill si continua viu. Li estem alimentant amb la llet dels animals que cacem i poden donar llet, que és molt escàs.

També, el meu germà està ferit des de fa uns dies. Quan vem sortir de caça, un animal molt gran i amb molt de pèl el va atacar. No va ser molt greu, però la ferida se li ha infectat i cada vegada és pitjor. La mort i el naixement sempre van molt lligats, ja que quan mor un de la tribu, al cap de poc temps neix un altre. Tenim un altre dia per a celebrar la fertilitat i la fortalesa de la tribu, on ens anem a caçar tots junts, i els ensenyem les tècniques de caça a les dones i als nens.

Aquesta nit, ens asseure’m al voltant de la fogata i cantarem antigues cançons per espantar als esperits dolents i fer feliços als bons. Dormirem tots junts i ens protegirem els uns als altres. Al dia següent, com cada any, ens trobarem un present dels déus que ens agraeixen els nostres sacrificis. Com que no ha de ser un objecte o un animal, espero que salvin al meu fill i al meu germà.

ÀLEX GONZÀLEZ

Si jo fos un homo heidelbergensis el primer que faria nomes despertarme seria anar a posar una trampa .

Desprès aniria a buscar alguns amics per anar a caçar , perquè al anar junt ens podrien organitzar millor per caçar i podrien obtindre més aliments . Desprès el que faria seria descansar una mica desprès del gran esforç que havia fet per anar a caçar i també aprofitaria aquest temps per anar buscar unes pedres especials per adobar les pells i treballar la fusta per poder construir llances de fusta . Desprès sobre el mig dia aniria a menjar el que hagués caçat per el mati i desprès em aniria a organitzar amb alguns amics del grup per anar a caçar per així poder menjar a la nit i poder sopar però abans aniria a mirar la trampa que vaig posar a primera hora del mati per si hagués capturat un animal i així poder menjar alguna cosa abans de sortir a caçar desprès aniria a caçar i i quan tornes abans que és fes fosc faria foc per poder cuinar el menjar i per poder veurem a la nit .

Desprès estaria amb els amics una estona i desprès me aniria a dormir dora per així poder aixercarme dora per dema anar caçar.

ANDREA MORALO

La gran llum del sol i el soroll que fan els altres companys del grup em desperten. Alguns menuts no deixen de plorar!

Pel que veig no soc l’única que es desperta amb gana i acompanyo a alguns més a caçar, ja que tot i que la nostra aparença digui en contrari, ens costa moltíssim. Ells porten destrals i pedres i jo porto una eina de fusta i ossos. Trobem un gran cérvol i quasi se’ns escapa, però algú li ha donat amb una destral al cap i l’ha matat. Perfecte, necessito menjar ja!

Anem amb la resta del grup on hi estan els membres més grans, els petits i els que s’han quedat allà cuidant-los. Alguns espellen l’animal ràpidament, agafen la pell i els ossos. Els altres fem una gran foguera que ens va bé per escalfar-nos (realment, fa molt fred!) i per no menjar la carn crua.

Després de menjar em vaig quedar cuidant dels petits i dels grans dins de la cova mentre molts estaven fora caçant ja que amb el fred que fa no hi ha quasi ningun vegetable. Al cap d’una estona decideixo anar fins al riu a veure una mica d’aigua fresca o més ben dit, gelada i estic per allà fent un volt. Torno a la cova quan ja tenia molt fred i m’apropo a la gran foguera. Carai! Estava gelada!

Ara comença a ploure, encara sort que la foguera es dins la cova i no fora! Els companys tornen i es refugien de la pluja. Tots asseguts al voltant de la foguera… Tinc ganes de que aquest temps passi i torni l’època on creixen herbes, vegetables, flors i fa sol. La pluja i el fred no m’agraden gens.

Pel que veig, no han caçat res, amb la pluja no els hi haurà donat temps. Ara que surt el sol sembla que para de ploure. Trec el cap fora de la cova i si, ha deixat de ploure. Es veuen aquells colors al cel tan bonics, com sempre que plou i fa sol alhora. Alguns surten i sembla que van a caçar, a veure si aquesta vegada hi ha sort. Jo decideixo quedar-me a la cova, cosint les pells del cérvol i ajudant a fer eines amb els ossos. Des de la cova gaudeixo dels raigs de llum i de l’olor de la terra mullada, m’encanta!

Els que s’han anat a caçar tornen ràpidament, sembla que estan cansats i hi ha carn del cérvol d’aquest matí, per tant, tenim menjar. Algú ha posat al foc la resta de la carn i els altres han deixat de cosir i fer eines, ara estem esperant a que es faci la carn. La devorem, pel que veig tots teníem una mica de gana. Mentre mengem els rajos del sol poc a poc donen menys llum, sembla que enfosquirà aviat .

Quan vam acabar de menjar quasi tots ja no hi havia més llum que la de la foguera, i estava tan cansada que em vaig estirar, em vaig tapar amb una de les mantes que havien fet amb la pell del cérvol i en qüestió de poc temps em vaig quedar dormida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s